No és l’edifici, sinó les persones, pedres vives! Se’ns demana passar d’un concepte estàtic, físic i geogràfic, a una visió dinàmica, relacional, molt humana i fraterna. No val dir tant “la parròquia és”, sinó “la parròquia som”, accentuant la presència cristiana, l’encarnació enmig d’un barri, d’un poble, d’una ciutat, mesclats entre la gent com la sal en el menjar per a donar-li gust, com l’ànima en el cos per a donar-li vida. “Les bones estructures serveixen quan hi ha una vida que les anima, les sosté i les jutja. Sense vida nova i autèntic esperit evangèlic, qualsevol estructura nova es corromp en poc temps” (EG 26). Les nostres parròquies són més que un edifici, encara que tenguin les portes obertes tot el dia.

L’edifici material mostra la identitat d’un poble. Imaginau la ciutat de Palma sense la Seu i les esglésies? Com seria la fesomia dels nostres pobles de Mallorca sense l’església parroquial situada al seu bell mig? Si aquesta és la configuració material que l’identifica, què feim per la seva identitat espiritual, per la seva influència dins les cases i els ambients? La clau és el sentit de missió, sortir de qualsevol tancament, abandonant les pròpies comoditats i tenir la gosadia d’anar allà on no ha arribat la llum de l’Evangeli. Quan deim que “la parròquia som l’església entre les cases”, deim espai físic de trobada i presència evangelitzadora. 

Què fer, idò, per renovar la parròquia? El papa Francesc diu que “la parròquia no és una estructura caduca perquè pot prendre formes molt diferents que requereixen la docilitat i la creativitat missionera del pastor i de la comunitat” i la defineix com a “presència eclesial en el territori, àmbit de l’escolta de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l’anunci, de la caritat generosa, de l’adoració i la celebració” (EG 28). Suggereix que s’estigui molt a prop de la gent, que sigui àmbit de viva comunió i participació i que s’orienti completament a la missió. Ja tenim feina!