Hi ha un defecte molt estès que és no voler solucionar de forma immediata els problemes que afecten la relació entre les persones quan aquesta s’ha vist alterada. La solució no es troba mai a deixar-ho passar o recórrer a actuacions on la persona afectada sempre és la darrera que se n’adona. Jesús, sempre molt atent als detalls, ho veu, i amb una molt hàbil pedagogia ens ensenya com fer-ho, a seguir el camí adequat. La frase és contundent: «Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parlau-ne vosaltres dos sols»  (Mt 18,15). Jesús vol que actuem així, aquesta discreció, sense escampar una crítica innecessària que origina un mal que s’estén de forma injusta. La tendència, per desgràcia, no sol ser aquesta, ja que de cop abunden els comentaris que passen de boca en boca i fent mal. Jesús vol que ens traguem de sobre aquest defecte i això serveix tant per al mal que un rep injustament, com per al que provoca amb mala intenció.

El camí, quin és? És el de rehabilitar l’altre i no deixar-lo pitjor de com un se l’ha trobat, fer-ho amb delicadesa i respecte, afrontant el mal i reconduint-ho tot cap al bé, allà on serà un fet el penediment, la reconciliació i el perdó. I, en el mateix relat, afegeix Jesús: «si no et fa cas, cerca dos o més testimonis i, si encara no et fa cas, parla’n amb la comunitat reunida» (Mt 18,17). No hi ha dubte que la pedagogia de Jesús pretén recuperar la persona, rehabilitar-la i fer-la apta per a una normal convivència en pau. Que malament que ho feim quan posam a relluir en públic els defectes o els errors dels altres, quan abans de corregir algú primer ho anam a contar a mig món! Que malament que ho feim quan volem fer mal a algú i cercam qui ens ajudi a portar-ho a terme! És d’allò més pervers i contra tot dret humà tenir la intenció de fer mal a algú, de menysprear-lo o deixar-lo en ridícul davant tothom. Què hi guanyam fent això? Res, ni un fil, feim que el verí que portam dedins infecti tot allò que troba.

Com ja vam anunciar la setmana passada, aquest mes de setembre que, fins dia 4 d’octubre, festa de sant Francesc d’Assís, el dedicam amb tota l’Església al Temps de la Creació, per a fer-ne d’ell un temps de pregària, de reflexió i de noves actituds creadores d’harmonia entre les persones i l’entorn natural, serà bo que optem per una vertadera ecologia humana. El papa Francesc ens adverteix dient que «la destrucció de ambient humà és una cosa molt seriosa, perquè Déu no sols va encomanar el món a l’ésser humà, sinó que la seva pròpia vida és un do que ha de ser protegit de diverses formes de degradació […] L’autèntic desenvolupament humà posseeix un caràcter moral i suposa el ple respecte a la persona humana i al món que la rodeja» (cf. Ls’5).

En aquest temps en el qual se’ns convida des de la litúrgia a la reflexió sobre la relació amb les persones i amb el medi natural, junt amb la recuperació d’hàbits humans de convivència, ens pot anar bé el referent que és el diaca sant Francesc d’Assís, «un místic i un pelegrí que vivia amb simplicitat i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. En ell s’adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior» (Ls’10). Convé que prenguem bona nota d’aquesta harmonia i actuem amb coherència!