La presència i companyia de María, que a Lourdes veneram com la nostra Mare, confereix a la nostra trobada un to profundament femení, maternal i entranyable. Com a pelegrins, hem acudit al seu santuari amb la convicció que som fills i desitjam viure aquesta filiació com un do de Déu, per haver cregut, i com a fonament de la nostra fraternitat. Aquesta peregrinació es converteix, així, en una oportunitat privilegiada de proclamar al nostre món, tan dividit per guerres i conflictes, que és possible la fraternitat. Que podem ésser vertaderament germans, decidits a superar tota forma de divisió i odi.

En aquest context celebram el Jubileu, marcat per la virtut de l’esperança. Volem que aquest temps de gràcia contribuesqui a la reconciliació entre nacions enfrontades, que s’aconseguesqui una treva duradora, una pau vertadera. La pau és do de Déu, regal de Crist ressuscitat: «La pau vos deix, la meva pau vos don, no com la que dona el mon». Perquè la pau no es construeix a partir d’interessos particulars, ni com a solució aparent que genera relacions fràgils. Hem de proclamar amb força que la guerra no és el camí cap a la pau. Com recorda el papa Francesc, «la guerra és el fracàs de la política i de la humanitat». I el papa Lleó també ens crida a edificar una pau «desarmada i desarmant».

Per part nostra, viure com a pelegrins i generar un autèntic ambient de peregrinació ja és, en si mateix, una forma concreta de construir la pau. I aquesta comença en el cor, a les nostres famílies, a les nostres comunitats. Només així podrà irradiar-se al món.

La Paraula de Déu escoltada a Lourdes ens deixa un missatge clar i lluminós. Se’ns ha dit: «Veniu a mi, els qui m’estimau. Jo som la mare de l’amor pur, del coneixement i de l’esperança». En Maria es troba tota gràcia de camí i de veritat, tota esperança de vida i virtut. L’encontre amb la Mare és encontre amb el seu Fill, Jesús. I tots dos són presents de forma molt especial dins la nostra celebració internacional a Lourdes.

El miracle de Canà s’actualitza cada vegada que el Pa i el Vi esdevenen el Cos i la Sang del Senyor ressuscitat. Aquest és l’aliment del nostre pelegrinatge, el fonament de la nostra esperança. En aquest context, ressona també avui la veu de Maria, que ens diu, com llavors: «Feis allò que ell vos digui». A Lourdes venim, com santa Bernadeta, a escoltar. Escoltar davant la Gruta, a l’Eucaristia, en l’oració davant el Santíssim, en cada moment de recolliment, per captar el que el Senyor vol de nosaltres, personalment i com a Església. L’oració autèntica neix d’aquesta escolta, s’expressa en una resposta confiada i es tradueix en un amor solidari.

Maria mateixa ens en dona exemple a la seva oració del Magníficat: una lloança profunda i un compromís que brolla del cor. Hi reconeix el que Déu ha obrat en ella, sobretot en fixar-se en la seva humilitat, virtut imprescindible per a comprendre com Déu acompanya el seu poble generació rere generació.

En la seva oració, Maria revela la intimitat de la seva relació amb Déu i, des d’aqueixa experiència, ens ofereix una nova forma de relació humana: una relació que duu en si mateixa la solució dels conflictes i la proposta d’un món reconciliat per la misericòrdia. Una misericòrdia que arriba a tothom, que exalça els humils i assacia els famolencs. Un camí plenament evangèlic per a temps en què continua mancant el pa per a molts, en què es nega a la població innocent allò més elemental, en què milions no tenen un habitatge digne, una feina decent, companyia en la solitud o atenció en la malaltia.

Per tot això, la nostra peregrinació cobra sentit ple: som “Pelegrins d’Esperança”, com diu el lema del Jubileu. Ho demanam de cor al Senyor en l’Eucaristia, amb la certesa de ser escoltats i amb la intercessió maternal de la Verge Maria.