Hem de respondre, ens hi va el sentit de la vida, del nostre ser cristià i de l’activitat humana que omple les hores, els dies i els anys. En el fons, m’he de demanar: per a qui som? En un missatge enviat al Congrés de Vocacions, en el qual hem participat a Madrid tot un grup de Mallorca juntament amb més de tres mil participants, el papa Francesc ha dit que «en l’oficina, en la família, en l’apostolat, en el servei, duguin Déu allà on Ell els enviï, aquesta és la nostra vocació».

A la Carta de Quaresma publicada Dimecres de Cendra, he volgut plantejar en ocasió del Dia del Seminari 2025 la pregunta «per a qui som?», que ha constituït el lema del Congrés de Vocacions. A la revista Vida Nueva he llegit aquestes deu respostes: «Per al Senyor i per als altres» (Maria Jesús). «Per a Jesucrist» (Juan Gabriel). «Per al Senyor, perquè és el Senyor el qui m’ha cridat, el qui dona sentit a la meva vida. En Ell he posat tota la meva confiança» (Ana). «Per al Senyor…» (Manuel). «Som en camí per a descobrir-ho, però la intuïció que em fa estar aquí és que som per a Crist» (Juan). «Per al Senyor. Naixem i morim per a Ell» (Balbina). «Per a Jesucrist i per als nostres germans que necessiten escoltar aquesta crida, sabent-nos membres d’una Església» (Josep Lluís). «Per als altres» (Rodrigo). «Per al Senyor. He estat cridada per a cridar» (Natàlia). «Per als altres. La meva vida té sentit en la mesura que m’entreg a l’altre» (Marina). I, ara la pregunta directa, i tu, que ara ho has llegit, convé que responguis: «per a qui som?».

Hem de tenir en compte que el primer plantejament vocacional és el de la vocació cristiana. Quan deim que hi ha crisi de vocacions ens hem de demanar si la crisi és de vocació cristiana, la qual cosa significa que és allò primer que hem de treballar. Ens hi va el paper fonamental i decisiu: la família, la catequesi, l’escola, la parròquia, el testimoni cristià dels adults que viuen amb goig la seva vocació.

En el moment de concretar, tanmateix, quan qualcú se sent cridat, se l’ha d’ajudar a discernir i prendre la decisió consegüent. Això demana una forta dosi de confiança i valentia, assumint el risc que suposa, però tenint sempre el convenciment que és Déu el qui acompanya i no encarrega mai una missió sense donar la força per portar-la a terme. Per això és important l’acte de fe, és a dir, no demanar-se només què vull ser en la vida, sinó què vol Déu que jo sigui. És important que hi hagi qui ajudi a fer aquest discerniment vocacional als infants, als adolescents i als joves, que són els qui més necessiten que qualcú estigui al seu costat i els acompanyi.

Demanem-nos davant Déu, personalment i com a col·lectiu d’Església, què feim per ajudar a descobrir la vocació des de la pròpia vivència vocacional des del matrimoni, des del sacerdoci i el diaconat, des de la vida consagrada, des de tantes experiències concretes en l’acció caritativa i social, des d’una experiència de servei i de voluntariat, o des d’una vocació missionera i de presència laical on hem de fer present l’Evangeli. El papa Francesc diu que «en el discerniment d’una vocació no cal descartar la possibilitat de consagrar-se a Déu en el sacerdoci, en la vida religiosa o en altres formes de consagració. Per què excloure-ho? Tenguis la certesa que, si reconeixes una crida de Déu i la segueixes, això serà el que t’omplirà» (Francesc, Crist viu, 276). Treballem les vocacions i preguem perquè hi hagi respostes generoses.