Havíem posat un cartell al portal major de la nostra església parroquial que deia «Jo som la porta, diu Jesús». Era ja de nit, quan tancàvem les portes després de la darrera celebració del diumenge. Un jove s’apropa, empeny la porta i hi entra. Entre la timidesa i l’emoció, em diu: «Se m’han tancat totes les portes, ningú no m’acull, ningú no em vol; passava per aquí i quan he llegit aquestes paraules de Jesús he pensat que aquesta porta estaria oberta i no se’m tancaria. Per això he entrat». 

El vaig acollir i, parlant amb ell, vaig entendre una vegada més què volia dir-nos Jesús a nosaltres, amb aquesta expressió: «Jo som la porta». És l’ovella que cerca el pastor i necessita el ramat, la seva companyia i l’aliment que li proporciona. Una ovella que espera compartir els seus problemes i vèncer la seva soledat. No trobau que això mateix també ens passa avui, quan se’ns diu que la majoria d’esglésies tenen les portes tancades i no és possible accedir-hi? Portes tancades vol dir soledat, aïllament, falta de comunicació i d’accés. Quan Jesús parla de «porta» es refereix al pastor i al ramat. A on ens condueix passar per la seva porta i trobar-se amb el pastor i el ramat?  Aquest és el moment de l’encontre amb Déu i de dir-li: què hem de fer?

Vet aquí un camí transitable com a comunitat i amb esperit sinodal, de fer-lo junts i ben avinguts. Les portes ha d’estar obertes per a poder-hi «entrar», però també per a poder-hi «sortir». Facem cas del que ens diu el papa Francesc: «Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist… Preferesc una Església accidentada, ferida i tacada perquè surt al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embolic d’obsessions i procediments. Si alguna cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los vosaltres de menjar!” (Mc 6,37)» (EG 49).

Que Jesús sigui la porta afavoreix que es pugui circular amb comoditat, entrar i sortir amb facilitat i total llibertat, amb una acollida exquisida oferta als qui volen entrar i un encàrrec missioner als qui surten perquè són enviats. Que no es pugui dir mai: ni exclosos perquè no se’ls deixa entrar, ni tancats perquè se’ls impedeix una missió que és essencial i urgent. El papa Francesc ens ho demana així: «La pastoral en clau de missió pretén abandonar el còmode criteri pastoral del «sempre s’ha fet així». Invito tothom a ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats» (EG 33).