Resulta curiós que, en uns moments en què sembla que es dona la màxima comunicació per la facilitat de les plataformes digitals i les xarxes socials, hi hagi tantes persones que patesquin la incomunicació que duu a la ignorància o a molts els costi la transmissió d’un missatge –com és el cas de l’Evangeli– que hauria de ser un atractiu i un revulsiu per a transformar els nostres cors i la societat a la qual s’ha de dirigir. A partir d’aquí, són molts els temes que podrien tractar-se i que, de fet, farem tot el possible per tractar. Serà important reflexionar-hi des de la pregària i el silenci, elements clau perquè hi hagi transparència comunicativa.

De moment, recull alguns indicadors exposats en la fase diocesana del nostre Sínode de Mallorca que es refereixen a la forma «com escoltam» i a la pregunta «com ens parla Déu». Hi ha unanimitat a reconèixer que Déu ens parla a través de la seva Paraula, especialment en Jesucrist i l’Evangeli, en la història i en els signes dels temps, en els gestos d’amor, tendresa i solidaritat, en la bellesa de la naturalesa i de tota la Creació, en el magisteri de l’Església, la celebració i els sagraments. Pren molt de relleu la importància de l’homilia i el llenguatge utilitzat en la litúrgia. Continuarem aprofundint-hi, però atenguem ara el que ens diu el papa Francesc en la introducció de la Constitució apostòlica Predicate Evangelium del 19 de març de 2022:

«Predicau l’Evangeli (cf. Mc 16,15; Mt 10,7-8) és la tasca que el Senyor Jesús encomanà als seus deixebles. Aquest manament constitueix “el primer servei que l’Església pot prestar a cada home i a la humanitat sencera en el món actual” (Joan Pau II, RM 2). A això ha estat cridada, a anunciar l’Evangeli del Fill de Déu, Crist Senyor, i amb això suscitar l’escolta de la fe en tots els pobles (cf. Rm 1,1-5; Ga 3,5). L’Església compleix el seu manament sobretot quan dona testimoni, de paraula i obra, de la misericòrdia que ella mateixa ha rebut gratuïtament. El nostre Senyor i Mestre ens en donà exemple quan rentà els peus als seus deixebles i digué que seríem benaurats si nosaltres també ho fèiem (cf. Jn 13, 14-17). D’aquesta manera “la comunitat evangelitzadora es fica amb obres i gestos en la vida quotidiana dels altres, acurça distàncies, s’abaixa fins a la humiliació si cal, i assumeix la vida humana, tocant la carn sofrent de Crist en el poble» (Francesc, EG 24). En fer-ho, el poble de Déu compleix el manament del Senyor, que, en demanar-nos que anunciem l’Evangeli, ens insta a cuidar dels germans i germanes més dèbils, dels malalts i dels qui sofreixen.» Què hi ha de tot això entre nosaltres? Comencem-hi!