Quantes vegades ens plantejam: «què he de fer?» Patim incerteses, apareixen dificultats per a decidir amb llibertat, ens condiciona l’atracció pels béns i el consum, hi ha hàbits adquirits i inèrcies que no deixam, i també una recerca de seguretat. Són elements que amb freqüència acompanyen la nostra preocupació, sobretot quan es tracta de qualque cosa que ens afecta de manera molt directa en la nostra professió, en la vida de família, en les decisions vocacionals, en la relació amb els altres i tantes situacions que se’ns presenten cada dia. Que, davant tot això, no sols ens demanem «què he de fer?», sinó també «què faria si em trobés en una determinada circumstància no prevista i que se’m presenta de cop?».

Ja fa setmanes, per mor de l’erupció volcànica a La Palma, aquesta darrera pregunta -«què faria?»- ha estat plantejada des de tots els indrets, una pregunta que ens desinstal·la i ens arriba al cor, mogut per la sorpresa i la gravetat del lloc d’on prové. Quan milers de persones han hagut de deixar en pocs minuts i amb dolor la seva casa i totes les seves possessions, apareix de cop un incòmode interrogant: «què s’emportaria vostè de ca seva casa si només tenia un quart per haver-la d’abandonar?» Tots hem hagut de respondre amb rapidesa afectats per una urgència que veim plena d’angoixa en aquelles persones i famílies amenaçades per l’allau de lava que se’ls venia al damunt, preveient que ho havien de perdre tot. Què hauríem fet cadascú de nosaltres? Què hauríem triat per endur-nos-en?

En la resposta ens hi va tot allò que tenim, però sobretot es posa en joc allò que som, les prioritats que tenim, els valors humans i espirituals que compartim, l’actitud davant les necessitats que ens afecten, la situació de pobresa que ens envolta. La resposta ens afecta a cadascú i també a tots pel sol fet que se’n desprenen els valors de l’austeritat i la solidaritat, a més de la caritat i l’ajuda sempre perenne quan hi ha algú que sofreix. En aquest sentit hem obert tots els fronts d’ajuda i hem pres molta més consciència de la gravetat del problema que pateixen tantes famílies d’aqueixa illa germana de les Canàries. 

A un jove que volia ser una bona persona, Jesús, mirant-lo amb afecte i volent que fos totalment lliure, li va dir: «Només et falta una cosa: ves a vendre tot el que tens i dona-ho als pobres, i tindràs un tresor guardat en el cel. Després vine i segueix-me» (Mc 10,21). Demanem aquella «saviesa» que ens ajudi a veure les coses, els esdeveniments i les persones amb els ulls de Déu, que són d’amor, i que nesqui d’aquí la solidaritat. És aquesta la que ens farà mirar amb uns altres ulls, amb els ulls nous de la fe i de l’estimació, tot allò que ens rodeja i, perquè afecta les persones i l’entorn natural, ens preocupa i volem posar-hi solució.