Amb paraules referides a la història com a «mestra de la vida», el papa Francesc ens fa mirar cap endavant perquè sapiguem treure de tot el que estam vivint una lliçó ben apresa. Aquests són uns moments en els quals s’ha de reactivar l’esperança i anar contagiant els motius que ens hi empenyen. Una lliçó que en aquests moments de pandèmia ens estam demanant amb urgència una més gran responsabilitat per evitar que s’estengui encara més la malaltia, que amb diverses intensitats afecta a tota la humanitat. El temps de festes que estam a punt de viure ha de ser una nova oportunitat per a una nova forma de néixer de nou, que sempre hi som a temps.

El papa Francesc, a Fratelli tutti (n.35), adverteix, citant un text de l’anterior encíclica Laudato si’, que «l’obsessió per un estil de vida consumista, sobretot quan només uns pocs puguin sostenir-lo, tan sols podrà provocar violència i destrucció recíproca» (LS 204) i ens convida a reflexionar sobre el futur per a prevenir-lo. Diu que «passada la crisi sanitària, la pitjor reacció seria la de caure encara més en una febre consumista i en noves formes d’autopreservació egoista». De fet, la crisi econòmica provocada pel coronavirus no dóna per a moltes alegries i més bé priva d’exageracions consumistes. Provocar-nos mútuament amb despeses supèrflues seria un declarat insult als qui passen més necessitat.

Em sembla important compartir aquests desitjos del papa Francesc i fer-los nostres en un moment en el qual la lliçó de la història ens ha d’ajudar. «Tant de bo –diu– que a la fi ja no hi siguin “els altres”, sinó només un “nosaltres”. Tant de bo que no es tracti d&#39un altre episodi sever de la història del qual no hàgim estat capaços d&#39aprendre. Tant de bo que no ens oblidem de la gent gran que van morir per falta de respiradors, en part com a resultat de sistemes de salut desmantellats any rere any. Tant de bo que tant de dolor no sigui inútil, que donem un salt cap a una forma nova de vida i descobrim definitivament que ens necessitam i ens devem els uns als altres, perquè la humanitat reneixi amb tots els rostres, totes les mans i totes les veus, més enllà de les fronteres que hem creat».

Amb tota aquesta visió fa una aposta per «recuperar la passió compartida per una comunitat de pertinença i de solidaritat, a la qual destinar temps, esforç i béns» (FT 36). Si no ho aconseguim, –segueix dient– «la il·lusió global que ens enganya caurà ruïnosament i deixarà moltes persones a mercè de la nàusea i del buit». El crit profètic de l’Advent, ja a punt de les festes de Nadal, ens demana l’esforç d’obrir cada dia noves rutes, crear nous camins de convivència en pau per a transitar-hi millor.