Els cristians sabem que la caritat, quan és l’expressió de com Jesús estima, esdevé amor sòlid, esdevé solidaritat. Citant Deus caritas est, hem de dir que l’amor és gratuït, i qui exerceix la caritat en nom de l’Església és conscient que l’amor, en la seva puresa i gratuïtat, és el millor testimoni del Déu en qui creim i que ens impulsa a estimar. El cristià sap quan és temps de parlar de Déu i quan és oportú callar sobre Ell, deixant que parli només l’amor. Sap que Déu és amor (1Jn 4,8) i que es fa present just en els moments en què no es fa més que estimar (cf. DCE 31c).

Davant hores de pors i incerteses, i davant un esforç sobrehumà per evitar contagis i mals pitjors, Càritas no s’ha aurat d’actuar i atendre tot el que es presentava. S’ha posat en evidència la qualitat de persones i institucions que en els moments més crítics han fet de l’entrega la seva responsabilitat diària, moltes vegades amb mitjans ben precaris. Tothom ha reconegut aquesta actitud d’amor solidari, especialment les persones més afectades i que s’han vist acompanyades i restablertes de la seva precària situació.

El fonament i la raó de tot això el tenim en la presència operant de l’Esperit Sant. Com diu el papa Francesc, «confessar que l’Esperit Sant actua en tots implica reconèixer que Ell procura penetrar tota situació humana i tots els vincles socials: “L’Esperit Sant posseeix una inventiva infinita, pròpia d’una ment divina, que proveeix a deslligar els nusos dels successos humans, fins i tot els més complexos i impenetrables”. L’evangelització procura cooperar també amb aquesta acció alliberadora de l’Esperit. El misteri mateix de la Trinitat ens recorda que hem estat fets a imatge d’aquesta comunió divina, per la qual cosa no podem realitzar-nos ni salvar-nos sols. Des del cor de l’Evangeli reconeixem l’íntima connexió que existeix entre evangelització i promoció humana, que necessàriament ha d’expressar-se i desenvolupar-se en tota acció evangelitzadora. L’acceptació del primer anunci, que invita a deixar-se estimar per Déu i a estimar-lo amb l’amor que Ell mateix ens comunica, provoca en la vida de la persona i en les seves accions una primera i fonamental reacció: desitjar, buscar i cuidar el bé dels altres» (EG 178).

Quan celebram l’Eucaristia, trobam el fonament de l’acció caritativa que hem decidit emprendre. Partint el pa, el repartim i aquesta és l’única manera de poder viure el goig de compartir. Fent-nos amor, partim i repartim, perquè som allò que donam, som amor. Per això, aquest amor que som i que ve de Déu, volem que sigui do per a tothom, i que ens faci mirar amb tendresa, escoltar amb paciència, cuidar la fragilitat, compartir amb generositat, perdonar, sobretot. És l’espiritualitat del bon Samarità, la d’un cor que veu on hi ha necessitat i actua en conseqüència.