Són proclames pronunciades fa pocs dies davant tot el món per Andrew Parsons, president del Comitè Paralímpic Internacional, a la cerimònia d’obertura dels Jocs Paralímpics París 2024. Reconeixement i respecte a la igualtat d’oportunitats per a qualsevol persona amb la varietat de capacitats per a poder viure la pròpia dignitat. En una època de creixents conflictes mundials, d’augment de l’odi i de creixent exclusió, deixem -deia- que sigui l’esport l’element social que ens uneix. «Celebram allò que ens fa diferents, demostram que en la diferència hi ha força, hi ha bellesa, i que la diferència serveix com una poderosa força per al bé».

Que ho és d’interessant escoltar aquestes paraules amb ressonància mundial, dites des d’una realitat aparentment plena de mancances físiques, però donant una lliçó d’humanitat i de superació marcada per l’esforç de la superació constant i mostrant a la societat aquest valor com a solució per a molts conflictes i depressions. Quan l’esport és el mitjà, molt més encara podem afirmar que aquest és un camí vàlid per a superar moltes altres mancances de tipus espiritual i ètic que ens impedeixen crear un clima sa de convivència i favorable a la pau.

L’esport -diu el papa Francesc- és un formidable aliat per a construir-la i fa que sigui una casa per a tots, oberta i acollidora, un esport cohesionat, accessible i adaptat a cada persona. Hi afegirà que és un repte que ningú no és capaç de portar a terme tot sol, sinó que s’ha d’actuar sempre en equip, valor imprescindible per a qualsevol activitat humana. Per això, l’esport és sempre generador de comunitat, una via de redempció personal i social. Un aspecte important en el qual insisteix -i es dirigeix als joves- és que com a esportistes poden ajudar a combatre la cultura del descartament, amb un sentit de responsabilitat educativa i social que ajudi a recuperar la dignitat de cada persona perquè pugui, així, desenvolupar les seves habilitats i talents, incloses la fragilitat i la discapacitat. A l’arrel d’aquesta recerca i formant part de la cura de la creació, hi ha la tensió cap aquesta bellesa i plenitud de vida que Déu somia per a cada una de les seves criatures.

Hi ha un enorme contrast entre allò que els mitjans informatius mostren sobre aquest meravellós esdeveniment de la humanitat que han estat els Jocs Olímpics i Paralímpics, que són la participació internacional en la construcció dels vincles personals i socials mitjançant l’esport, i l’escenari de la guerra. L’esforç per un llenguatge universal que transcendeix totes les fronteres en favor de la pau, la unitat, el diàleg i l’acollida mútua, en molts llocs es veu afeblit pel terror de les bombes, l’assassinat i la destrucció. El papa Francesc manifestava aquest desig al començament dels Jocs Olímpics i Paralímpics: «Esper que siguin per a tots els qui hi acudeixen de tots els països del món, una ocasió imperdible per a descobrir-se i apreciar-se, per enderrocar prejudicis, per a fomentar l’estima allà on hi ha menyspreu i desconfiança, i l’amistat on hi ha odi. Els Jocs Olímpics són, per la seva pròpia naturalesa, portadors de pau, no de guerra».

Un desig, com el de tota persona de bona voluntat, que hauríem de fer realitat a partir d’aquest moment en el nostre caminar de cada dia, assumint tots els valors que l’esport pot aportar a la nostra convivència en pau, sobretot en el cor de les famílies, dels centres educatius, de les nostres comunitats i dels nostres grups. L’Església sempre l’ha acollit, afavorint i promocionant els valors de l’esport com a complement necessari per a la formació humana i cristiana, encara més si es tracta d’estar al costat dels més desfavorits, com ho fa Jesús. En aquest sentit, obrim el cor a tothom.