A l’Evangeli llegim que «ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu» (Lc 9,62). Per a viure la llibertat dels fills de Déu, no podem avançar enmig de la societat sense purificar-nos d’errors i d’infidelitats, d’incoherències i de lentituds. Ho hem dit molt a les reunions del Sínode quan hem vist que són molts els estereotips i prejudicis que dificulten una vertadera escolta, la qual cosa ens porta a rebutjar moltes veus que esperen ser escoltades. Necessitam una Església arrelada en el misteri del Déu que és Amor, caminant enmig del món i de la historia en actitud peregrina, sempre atenta a servir i a escoltar els clams de la gent, que sap que no té una ciutat permanent, sinó que en cerca una de nova i definitiva.

Fer-ho així és obrir-se a l’esperança com a actitud dels que saben cap a on s’adrecen perquè han posat la confiança en Aquell que ha estat el primer d’estimar-los, decidits a avançar, amb la mà a l’arada, i sense mirar enrere. La llibertat implica mirar endavant sense por ni recels, sense convertir-la en un pretext per a fer el propi gust. La llibertat no es redueix a l’elecció d’una alternativa, sinó a la voluntat i la capacitat de fer el bé. En llenguatge de sant Pau és «deixar-se guiar per l’Esperit i no satisfer els desigs terrenals» (cf. Ga 5,16). Més endavant (versets 22-23) dirà quins són els fruits de l’Esperit: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix.

Tot i que costi de dir-ho, i que avui no rebi un aplaudiment espontani, s’ha de reconèixer el valor de l’espiritualitat missionera que posa la persona en «l’opció d’estar disposat a perseverar tota la vida en la seva vocació, a renunciar-se a si mateix i a tot el que havia tingut fins aleshores, i a fer-se tot en tots» (AG 24). Sant Pau defineix aquesta nova manera d’existir quan diu: «La vida que ara visc, ja no és la meva, és Crist que viu en mi » (Ga 2,20)

«Salvar» o «perdre» la vida. Dos termes amb els quals Jesús hi juga per fer veure la importància de la vida que neix del gra de blat sembrat a la terra. Jesús dona sentit a la seva mort com a buidament de si mateix, fins a dir: «Que en treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?» (Lc 9,25). L’única explicació a tota renúncia necessària és l’amor, perquè també és l’única actitud que desborda tota previsió i seguretat humanes, i posa la seva total confiança en Déu.