En un moment en el qual es parla de la postveritat, la Veritat que pot omplir el cor humà és plena del desig d’estar i viure amb el Senyor. Aquesta és la Veritat que fa dir a sant Agustí: «El meu cor és per a vós, i no trobarà repòs fins que no descansi en vós». Així, es posa de manifest la màxima aspiració humana perquè apunta cap a l’eternitat, cap a Déu, viscuda en la plenitud del seu Amor. Així ho pregam en el salm 26 quan deim «n’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor. Espera en el Senyor, sigues valent, que el teu cor no defallesqui. Espera en el Senyor». Amb aquesta actitud d’esperança, la nostra vida es manté ferma i ben orientada, ja que cerca «poder viure a la casa del Senyor». Aquest és el desig i la meta a aconseguir.

Celebrant Tots Sants i commemorant els Feels Difunts en una unitat, la certesa que prové de la fe i alimenta l’esperança també és la raó de la resposta diària a una vocació, a una crida que s’ha fet do i que prové del Senyor. Els apòstols, després d’experimentar el goig de la presència del Ressuscitat, saben que aquella primera invitació rebuda era a «estar amb Ell», però no per un temps reduït només, sinó per sempre. Sant Pau, que té i viu aquesta mateixa experiència apostòlica, diu: «“em sent ple de fe, i per això he parlat”. Nosaltres, que tenim el mateix Esperit de la fe, també ens sentim plens d’aquesta fe, i per això parlam, i sabem que aquell que ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres» (2Co 4,13-14). Aquesta és la Veritat del destí que promet.

És a la Paraula de Déu on es posa de manifest la Veritat de la nostra vida, el desig de viure per sempre. També el llibre de la Saviesa, oposant-se als qui pensen que la mort és una desgràcia i el seu traspàs un desastre, diu dels justs que «ells han trobat la pau perquè tenien segura l’esperança de la immortalitat» (Sa 3, 2-4) Una vegada més, és la fe la que dona resposta a l’enigma de la mort i el missatge que ens arriba és encoratjador per al creient i pot tocar el cor de qualsevol persona: Fixem-nos-hi: «Els qui tenen posada en Déu la confiança comprendran la Veritat, i els qui l’han estimat fidelment estaran amb ell, perquè dona als seus sants el favor i la gràcia, i vindrà a visitar els seus elegits» (Sa 3,9). Si els creients de l’Antic Testament ja tenien la percepció d’aquesta Veritat que ens omple d’ànim el cor, com més no l’hem de tenir nosaltres, els qui hem rebut l’anunci de la resurrecció de Jesús. Ha canviat el curs de la història, i se’ns han obert de pint en ample les portes d’una Vida que no s’acaba mai i que aquí ja podem començar a tastar.

Per això, quan celebram Tots Sants i feim memòria dels Feels Difunts, afirmam el do de la Vida que Déu ens dona per sempre. De fet, només podem parlar de Vida ara i després de la mort si tenim la mirada posada en Jesús, que ha mort i ha ressuscitat. D’aquesta manera, reforçam la nostra esperança activa que compromet i transforma, escollida lliurement i responsable per cada creient. Vet aquí, el raig de llum que ens aporta la fe en Jesucrist i que vol ajudar-nos a viure el consol que ens ve d’Ell, per a comunicar-lo com a suport de tots els qui el necessiten. La solidaritat en el dol, feta d’afecte i pregària, és sempre un gest de solidaritat humana i cristiana, un testimoni de fe en Aquell que, a les benaventurances, ha dit «feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats» (Mt 5,5). En les benaventurances hi queda traçat el camí de la santedat.