Servidors d’una Església en camí
Amb el lema de regust sinodal «Preveres d’una Església en camí» celebram el Dia del Seminari. Una ocasió que ens mostra l’oportunitat de discernir com servir millor en l’àmbit d’aquesta Església que no vol quedar aturada en el temps ni angoixada contemplant el passat, sinó que mira amb audàcia i esperança el futur que Déu assenyala, preparat per un present de renovació al que no pot renunciar. Una Església en camí que és una Església en sortida, fidel al mandat missioner de Jesús «Anau a tots els pobles i feis-los deixebles meus» (Mt 28,19). És molt significativa l’expressió «anau a tots els pobles», ja que reclama una actitud de rompre amb la comoditat d’esperar passivament que la gent «vengui».
El papa Francesc ho defineix molt bé dient que «cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquest crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l'Evangeli» (EG 20). Serà bo que aquesta crida la sentin molts joves inquiets per trobar la seva vocació, aquell estat de vida al qual el Senyor els convida. Què feim els adults perquè els joves se sentin acompanyats en aquesta recerca? Què fan els pares i mares perquè hi hagi un bon clima familiar favorable a escoltar el que Déu vol de cadascú? Quin plantejament tenim a cada parròquia i centre educatiu en vista al conreu vocacional? A qui –infant, jove o adult– podem ajudar a discernir el camí de la seva vida?
El papa Francesc, conscient que vivim una època de canvi, diu que el problema és que moltes accions i actituds poden ser útils i bones, però no totes tenen gust d’Evangeli, ja que constata en certs llocs l’absència d’un fervor apostòlic contagiós, per la qual cosa no inspiren entusiasme ni atracció, on tot és al seu lloc, però hi falta el foc de l’Esperit. On hi ha vida, fervor, desig de portar Crist als altres, sorgeixen vocacions genuïnes. L’amistat amb Jesús, l’enamorament de la seva persona i de l’Evangeli, el seguiment incondicional, l’esperit de servei i entrega generosa són el secret que explica el perquè d’una vocació. Demanem-ho per als nostres seminaristes de Mallorca, per als seus educadors i famílies, que la visquin com a resposta i sobretot com a do.
Recentment, el papa Francesc s’ha referit a quatre columnes constitutives de la vida sacerdotal i que anomena les quatre «proximitats», perquè segueixen l’estil de Déu, que és un estil de proximitat especial, compassiva i tendra: proximitat a Déu, proximitat al bisbe, proximitat entre els preveres, proximitat al poble. Aquestes proximitats són una bona escola per a jugar a la pista gran a la qual el prevere és convocat sense pors, sense rigidesa, sense reduir ni empobrir la missió. Les proximitats del Senyor no són una càrrega, sinó un regal que Ell fa per mantenir viva i fecunda la vocació.