Si l’amor és prou gran, treu fora la por

«No tingueu por!» És el crit del Ressuscitat que envaeix amb força tot l’Evangeli. «No tingueu por!», ho diu no una sinó tres vegades, amb insistència. És una crida sense interrupcions. Aquest crit hauria de ser suficient per a no fer-nos els sords i per a entendre quina bona notícia hem de donar als homes i dones amb qui convivim i quins gestos han de ser per a ells una prova de confiança i de proximitat. Però, de quina por es tracta?  Hi ha pors que ens impedeixen actuar amb llibertat, parlar amb sinceritat, relacionar-nos amb espontaneïtat. 

Quantes vegades no hem aconseguit desfer-nos de certs esclavatges com la desconfiança, els prejudicis, l’enveja, la baixa autoestima i determinades actituds egoistes que ens separen de Déu i dels altres. També convé que pensem en les pors que provenen de fora, aquelles que hem de vèncer amb la fortalesa que Déu ens regala i amb la certesa del valor que dona a la nostra vida. Una cosa és certa segons la lògica de l’Evangeli: la por, ni patir-la ni provocar-la, sempre vèncer-la. 

Observant la nostra realitat personal, familiar i social, veim que la història també es repeteix i fa que ens demanem fins a quin punt els cristians ens donam a conèixer com a seguidors de Jesús i actuam com a tals. Per això, hem experimentat en alguna ocasió el rebuig, la incomprensió, el menyspreu? Com hem reaccionat? Pensem en nosaltres mateixos, en la necessitat d’alliberament i de perdó que tenim. La confiança pot tornar a néixer i la nostra actitud pot convertir la nostra persona en un do per als altres i fer que deixi de ser una pedra d’ensopec. Per a això, cal l’amor. No hi ha una altra opció. L’amor és el do que Déu ens fa en la persona de Jesús. «L’amor no coneix la por. Si l’amor és prou gran, treu fora la por» (1Joan 4,18). És un fet que la por ens acompanya sempre quan la desconfiança envaeix i deteriora les relacions humanes. La causa es troba en el pecat, en el rebuig de Jesús quan ens ofereix l’oportunitat de confiar plenament en Ell.

La confiança pot tornar a néixer i la nostra actitud pot convertir la nostra persona en un do per als altres. Per això, cal l’amor. No hi ha cap altra opció. «L’amor no coneix la por. Si l’amor és prou gran, treu fora la por» (1Joan 4,18). Llavors, de l’amor en neix la solidaritat en el bé que es difon i es contagia. Quan la por ens acompanya, Jesús surt al pas i la seva acció en nosaltres és eficaç si en el nostre encontre amb Ell ens adherim confiadament a la seva persona. Cantem amb goig que «el Senyor és la meva força, el Senyor, el meu cant. Ell m’ha estat la salvació; en Ell confii, ja no tenc por; en Ell confii, ja no tenc por».

Sants del dia

22/05/2024Santa Rita de Càssia, santa Quitèria, sant Llop.

Campanyes