Quan l’escàndol de la pobresa apareix amb tanta vehemència i ocasiona tanta marginació i dolor, si tenim un mínim de consciència, no tardarem a preguntar-nos sobre la legitimitat de la riquesa, fins i tot sobre els seus avantatges i riscos. És un fet que molts rics no són feliços, tampoc no ho són els pobres, sobretot si han estat despullats d’allò més elemental i primari per a viure. L’Evangeli ens mostra què en pensa Jesús de tot això, què pensa dels rics i què pensa dels pobres.

A través d’una visió global de la vida i de la persona, que transcendeix l’espai i el temps, l’Evangeli descriu un canvi de papers entre el ric i el pobre (Lc 16,19-31). Llegint el text, descobrim un «aquí» de luxe per a uns i de desgràcia per als altres, i un «més enllà» on els termes queden invertits i es dona un canvi radical de situació per a tots dos. En la paràbola del ric i de Llàtzer, el pobre, Jesús fa veure l’oportunitat de fer cas de la Paraula de Déu i arribar a la conversió, opció que troba la negativa del ric, que «anava vestit de porpra i de lli finíssim, i cada dia celebrava festes esplèndides». Hi ha una advertència, per tant, sobre un estil de vida basat en el luxe, la diversió, l’ostentació i el malbaratament, tot això viscut amb aquell orgull que duu al menyspreu i a l’oblit dels altres.

Jesús vol dir-nos que, mentre vivim en aquest món, sempre som a temps per a la conversió a Déu i al proïsme. El profeta Amós contempla l’escàndol social dels qui, vivint despreocupats per la situació del seu poble, una situació que no els fa gens de pena, es pensen que en aquesta bona vida carregada de confort i diversió hi ha la felicitat que porta a la salvació definitiva. I no és així. «La salvació cristiana és un alliberament integral de l’home, alliberament de la necessitat, però també de la possessió mateixa: “perquè l’amor al diner és l’arrel de tots els mals. Per haver-s’hi llençat, alguns s’han desviat de la fe” (1Tm 6,10)» (CDSI 328). El pecat del ric és fer de la riquesa el seu propi déu i oblidar-se dels qui no tenen res.

La frustració del ric comença quan perd tota sensibilitat humana cap a qualsevol necessitat aliena i, a la llarga, és la causa de la seva gran soledat. D’altra banda, Déu pot fer que un ric es convertesqui, que obri el seu cor a la generositat, renunciï a la idolatria dels seus béns, i, tot desfent-se’n, treballi per una més gran solidaritat amb els pobres. La salvació és un do de Déu que ha de ser acceptat i treballat amb esforç i constància. La força i l’exemple els tenim en Jesucrist: «Ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa» (2Co 8,9). La contemplació del Senyor i la nostra adhesió a Ell ha d’ajudar-nos a fer de la nostra activitat diària un mitjà per a fer arribar als altres la seva presència salvadora i fer minvar les diferències socials.

Segur que no ens faltaran les ocasions; per això, cal estar atents i decidir-nos a influir com a cristians en institucions de caritat i organismes de solidaritat. Déu no vol la diferència entre rics i pobres. S’han de reduir, fins a suprimir-les, les distàncies físiques i morals que són un escàndol i un obstacle per a viure amb dignitat, ja que degraden la persona i alteren la convivència social. La crida a la fraternitat vol ser el signe que ens obri els ulls i el cor per influir en la manera com s’organitza la nostra societat. El missatge de l’Evangeli és sempre alliberador i, si denuncia les diferències socials entre rics i pobres, és perquè ens decidim a treballar junts per eliminar-les.