Li pot passar a qualsevol persona i en qualsevol camp de la vida. El virus del pessimisme pot infectar el cor més il·lusionat i desfer programes que podrien arribar a fer molt de bé. Qui està infectat d’aquest virus contagia desànim i el que era un ambient d’entusiasme acaba en la claudicació. Som temptats de pessimisme quan havent treballat de valent i –com molts diuen- entregats al màxim, no aconseguim resultats, o també quan, havent posat tota la il·lusió en projectes que ens semblen necessaris, algú ens diu que no hi ha res a fer.

Aquest pessimisme, quan arriba, no sols afecta a persones concretes, sinó també a grups i a institucions que no arriben a aixecar el cap i viuen de la queixa constant. El papa Francesc diu que “la nostra fe és desafiada a entreveure el vi en què pot convertir-se l’aigua i a descobrir el blat que creix enmig de la cugula” (EG 84). Per això, estam cridats a convertir aquest desafiament en oportunitat de recuperació. En aquest cas, “convertir-se” és estar convençut que “la joia de l’Evangeli és aquesta que res ni ningú ens podrà prendre (cf. Jn 16,22). Els mals del nostre món –i els de l’Església– no haurien de ser excuses per reduir la nostra entrega i el nostre fervor”.

El pessimisme és estèril perquè condueix a una “desertificació” espiritual, fruit –també diu Francesc– del projecte de societats que volen construir-se sense Déu o que destrueixen les seves arrels cristianes. Allí el món cristià s’està fent estèril, i s’esgota com una terra sobreexplotada, que es converteix en arena (cf. EG 86). Pensem en els nostres ambients, en les nostres famílies, fins i tot en certs grups que es defineixen “cristians”, en veure que la temptació és l’abandó, l’apostasia “silenciosa” de la que ja parlava sant Joan Pau II referint-se al pessimisme de molts cristians d’Europa.

Tanmateix, tenim sobrats motius per vèncer aquesta temptació perquè és l’Esperit de Jesús qui porta el timó de l’Església i, des de la confiança, no perdem l’ànim per viure amb entusiasme la joia de l’Evangeli.