«Creure és posseir anticipadament els béns que esperam, és conèixer per endavant allò que no veim» (He 11,1). La fe no ens eximeix de la responsabilitat de viure cada dia el nostre compromís cristià, sinó més aviat tot el contrari, ens demana que estiguem més i més presents i atents perquè l’Evangeli amari de sentit tota la nostra activitat humana. La frase del començament de la carta als Hebreus fa una descripció detallada de la força de la fe a través de persones que van posar tota la seva confiança en Déu i van tenir una actuació decisiva en el camí del Poble de Déu. La història del cristianisme és testimoni d’aquesta mateixa actitud creient al llarg dels segles. Ara, la crida va adreçada a nosaltres, els qui tenim la responsabilitat de respondre al moment històric que ens toca viure i sobre el qual hem d’actuar segons l’Evangeli.

Per la necessitat que tenim de reforçar la nostra esperança, el papa Francesc i també ara el papa Lleó, estan acompanyant un Jubileu que és una invitació a ser portadors, pelegrins d’esperança. Ja el papa Benet havia animat l’Església en aquesta tasca dient que «la fe no és només una tendència de la persona cap allò que ha de venir, i que encara es troba totalment absent; la fe ens dona alguna cosa. Ja ara ens dona alguna cosa de la realitat esperada, i aquesta realitat present constitueix per a nosaltres una “prova” del que encara no veim. Aquesta atreu al futur dins el present, de manera que el futur jo no és el pur “encara no”. El fet que aquest futur existeixi canvia el present; el present es troba marcat per la realitat futura, i així les realitats futures repercuteixen en les presents i les presents, en les futures» (Spe salvi 7).

El present es troba marcat per la realitat futura. La nostra mirada, doncs, adreçada a Déu i la realització del Regne, queda il·luminada per fixar-se en la manera de fer present els signes del Regne de Déu que Jesús ja ha inaugurat amb la seva mort i resurrecció. Jesús, amb la seva predicació i la seva actuació alliberadora, ens ha fet veure que el Regne de Déu ja és enmig nostre. Es tracta que, per part nostra, el facem visible mitjançant el nostre testimoni personal i col·lectiu amb paraules que donin raó de la nostra esperança a qui ens la demani i amb la credibilitat que dona el seguiment. Com hem de fer-ho? Jesús demana voluntat de despreniment de tot allò que ens manté lligats als béns materials i ens impedeix de ser lliures i de tenir una visió esperançada de futur en Déu; al mateix temps, s’esperen de nosaltres gestos de solidaritat amb els més necessitats. La fe ens obre a l’esperança i totes dues se solidifiquen amb la caritat.

«La vertadera i la gran esperança de l’home que resisteix, malgrat totes les desil·lusions, només pot ser Déu, el Déu que ens ha estimat i encara ens estima “fins a l’extrem”, fins al “tot s’ha complert” (cf. Jn 13,1; 19,30). El qui ha estat tocat per l’amor comença a intuir el que pròpiament seria “vida”. La vida en el seu veritable sentit no la té un només per a ell mateix, ni tampoc per si mateix: és una relació. Si estam en relació amb Aquell que mai no mor, que és la Vida mateixa i l’Amor mateix, aleshores estam en la vida. Aleshores, “vivim”» (Spe salvi 26-27). Mirem com ho diu sant Pau: «l’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,5).