Des de la vida pastoral i la força espiritual que té la litúrgia cristiana, em deman sovint  com aquesta energia que ve de l’Esperit del Senyor és font d’esperança. El temps passa, comença el temps de l’Advent, un nou any en el calendari litúrgic, una intensa activitat pastoral i un nou ardor apostòlic en el cor de les comunitats després d’un Sínode que, des del seu començament, ha intentat, aquesta vegada amb l’aportació de tots, acceptar l’aire fresc que ens ve de l’Evangeli i comunicar-lo.

Aquest és el missatge d’esperança que ens ha contagiat. El papa Francesc ens acaba de dir que «allò que hem viscut és un regal que no podem guardar només per a nosaltres. L’impuls que prové d’aquesta experiència […] ens dona la valentia de testimoniar que és possible caminar junts en la diversitat, sense condemnar-nos l’un a l’altre». I afegeix que «junts, amb l’esperança que no defrauda, units en l’amor de Déu derramat en els nostres cors, podem no només somiar en la pau, sinó comprometre’ns amb totes les nostres forces […] perquè la pau es realitzi per mitjà de processos d’escolta, diàleg i reconciliació. L’Església sinodal per a la missió, ara necessita que les paraules vagi acompanyades pels fets. Aquest és el camí. Tot això es do de l’Esperit Sant: Ell és qui crea l’harmonia, Ell és l’harmonia» (de la salutació del final del Sínode, 26-octubre-2024) .  

Pel fet que l’Advent és un temps per a l’esperança, l’aliment haurà de ser el contacte freqüent amb la Paraula de Déu, dedicar-nos més a la pregària i estar atents a tots els signes i esdeveniments de la vida a través dels quals Déu ens parla cada dia. L’Advent, doncs, és també temps de vigilància. Quan a l’evangeli se’ns parla de «prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles», de «nacions amb l’ai al cor», de gent que perdrà l’alè de «por» -categories que són reflex de tanta problemàtica que patim-, ens ajuda a percebre la resposta que ve de Déu i que és una invitació a no caure en el temor ni en la desesperació, sinó tot al contrari, confiar que la victòria de Déu sobre el mal és segura. És l’anunci de l’alliberament.

«La Paraula de Déu és viva i eficaç» -diu la carta als cristians hebreus. És bo que ho creguem fermament i ho apliquem com a resposta a totes les situacions personals i col·lectives que necessiten obrir el cor a l’esperança. I fer-ho sempre com a fruit de l’encontre personal amb Jesús. Ell serà la resposta esperançada als nostres interrogants sobre com refer tantes situacions humanes ancorades en una crisi perenne i amb poques perspectives de solució, ja que, per a molts, la vida s’emmarca en un context personal, familiar i social de pobresa i amb poques sortides, amb inseguretat ciutadana i violència.

 En aquest temps d’Advent i Nadal, apropar-nos a la família de Natzaret, a Jesús, Maria i Josep, ens revela la sintonia de Déu amb els més pobres, quan el Fill en el seu naixement també viu l’exclusió social i la migració. Per això, hem de creure que l’amor solidari de Déu amb la humanitat i amb tota la creació, manifestat en l’encarnació de Jesús, ens compromet a nosaltres amb la mateixa solidaritat i és un signe clar que ens convida a adherir-nos a aquesta proposta d’esperança. Per això ens exhorta a «alçar el cap ben alt» i a ser creatius intuint «camins d’alliberació», confiant que som col·locats en la pista segura per a trobar-nos amb el Senyor «que ve al nostre encontre».