Al llarg de l’any, els mitjans de comunicació vivim experiències molt diverses i tenim l’ocasió de celebrar esdeveniments que toquen de prop la nostra identitat i ens interpel·len. En l’àmbit de l’Església hi ha la jornada de les comunicacions socials i, en la festa de sant Francesc de Sales, una especial atenció als periodistes. Tanmateix, la comunicació és quelcom del moment, com la mateixa vida que esdevé constant moviment. D’aquí la seva importància, actualitat i responsabilitat. Sempre he admirat la vocació periodística, perquè és atenció al que passa i servei a la veritable comunicació, homes i dones experts en humanitat.  

El fet és que hi ha una necessitat apressant de comunicació. Una comunicació que no es dóna pel sol fet de reunir-nos i estructurar sessions parlamentàries, plens d’ajuntaments, assemblees de partits, rodes de premsa, trobades familiars, reunions d’empreses, assemblees diocesanes, consells pastorals i més. Algú ha dit que estam molt reunits, però ens comunicam poc. La comunicació és abans de tot una actitud interior que, en la mesura en què es posa en exercici, es converteix en art i arriba a esdevenir diàleg, bona notícia, interpel·lació amable i constructiva. Ho sap fer el qui escolta amb sinceritat i observa sense prejudicis, fent que la veritat suri sense deixar anul·lada la persona.

Des del diàleg personal fins a qualsevol mitjà social que el faci possible, és bo que ens exigim els uns als altres el valor d’una comunicació humana autèntica que ajudi a superar soledats, desinformació, desempar, limitacions i desqualificació personal. Qualsevol debat, per crític que sigui, ha de tenir aquella categoria ètica que respecta la dignitat humana i on ningú se sent exclòs. La veritable informació és un repte quan darrere cada mitjà hi ha interessos personals, econòmics o de poder que són prioritaris. Només l’honradesa personal i una ètica professional que posa la persona al centre de tot contribueixen a crear un clima de confiança apte perquè la comunicació estigui al servei de la veritat.