Prou vegades qualcú es demana si en aquests moments hi ha espai per a l’alegria. No estam prou segurs que la nostra forma d’estar alegres concordi amb la que ens proposa la Paraula de Déu. Avui és el tema clau d’aquest tercer diumenge d’Advent, precisament quan tenim més necessitat que algú ens recordi que no té cap sentit viure en l’angoixa, el desànim o la tristesa, sinó en l’alegria i la bondat del cor. Tot canvia quan apareix l’alegria que brolla de la trobada amb Jesús i de viure l’Evangeli.

Com hem d’unir l’alegria amb la vivència d’un poble que espera ple de fe el naixement de Jesús, el Fill de Déu? Celebrar amb alegria Nadal, i posant-hi Jesús en el centre, ens introdueix en el misteri de l’amor que Déu ens manifesta, donant-nos Jesús, el seu Fill. Per tant, aquesta alegria és fruit de l’amor, no del beure o de qualsevol altra disbauxa. Hi ha una gran diferència amb l’autèntica alegria, quan la cercam per altres indrets que ens despersonalitzen.

L’autèntica alegria és molt més que sentiments o emocions, una vivència que és infinitament més que un bé psicològic. Per això, avui, se’ns ofereix de poder conèixer a fons d’on ve l’alegria que pot omplir del tot la nostra vida. L’alegria pel naixement de Jesús prové de Déu mateix i és un fruit de l’Esperit que hem d’acceptar, treballar i comunicar, com ho explica sant Pau (cf. Ga 5,22-23). És bo que situem l’alegria en aquest context per a parlar d’autenticitat. Així, podem veure l’alegria com el resultat d’acollir l’acció de l’Esperit Sant en la pròpia vida, com ho va fer Maria quan l’àngel la saludà així: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu» (Lc 1,28). La raó de l’alegria és aquí: el Senyor és amb tu! I Maria -diu l’Evangeli- hi respon exultant de joia.

La vertadera alegria ens fa persones de bon tracte i es manifesta en l’esforç per la igualtat, la humilitat, la proximitat eficaç cap als més pobres per treure’ls de la seva situació. Cal introduir l’esperit de l’Evangeli, que obre perspectives d’esperança i alegria per als qui més pateixen. Fixem-nos en la reacció dels qui admiren a Joan Baptista quan els demana la conversió, li pregunten: «així, idò, que hem de fer?». La resposta no necessita comentaris de tan concreta que és: «Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar que el comparteixi també amb els altres…» (Lc 3,11).

Ens edifica com el testimoni de molts també inclou l’alegria enmig del sofriment, la malaltia, la persecució, la calúmnia i qualsevol altre contratemps. Jesús, davant això, demana estar alegres i diu: «Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegrau-vos-en i feis festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel» (Mt 5,11-12). Valorem l’alegria, i aprenguem-ne, d’un malalt, de la valentia d’un perseguit, de l’ardor apostòlic del qui pateix oposició o indiferència, de la maduresa de tots aquells que, malgrat les dificultats, són signes sensibles que el Regne de Déu ja és entre nosaltres. Vivim forts contrasts entre la decepció de molts i l’alegria que altres contagien amb el seu testimoni senzill d’amor i bon tracte. Per ells, l’alegria és una força interior, un fruit de l’Esperit que s’expandeix, escampant felicitat al seu voltant i arreu.