Tornar al llistat

El diàleg familiar, virtut i estil evangèlic

Amb quina saviesa la pregària dels salms encerta en proposar a cada generació la riquesa de la fe! Fixem-nos-hi: «El que vam sentir i aprendre, el que els pares ens van contar, no ho amagarem als nostres fills, i ells ho contaran als qui vindran: són les gestes glorioses del Senyor, el seu poder i els seus prodigis. Ell va manar als nostres pares que tot això ho ensenyessin als seus fills, perquè ho coneguessin els qui vindran i els fills que naixeran després. Que s'alcin, doncs, i ho contin als seus fills» (Salm 78, 3-6). Què bé plantejar-nos-ho en plenes festes nadalenques i d’any nou, quan per molts motius, especialment per la pandèmia, les famílies són més a casa i el diàleg familiar és més freqüent i fluït.

 

De què i amb qui parlam a casa? La invitació a fer del diàleg el mitjà de transmissió de la fe ens obliga a repensar què i com els adults hem de comunicar la pròpia experiència cristiana. Aquesta sempre ha estat la clau per entendre el valor de la catequesi en família, on els pares són els primers educadors de la fe dels més petits i dels qui encara estan creixent i necessiten ser acompanyats. Hi ha virtuts, a més de valors, que no poden ser oblidades i s’han de convertir en patrimoni espiritual de la família, en estil evangèlic. Quasi des d’abans de néixer, els fills ja aprenen dels pares. Elements com els consells, la pregària, els comentaris, l’ambient afectiu a més de tots els elements que configuren la vida de família, en són decisius per al comportament de tots. 

 

Quan es viu en la família un ritme normal en l’educació tot és important, des de les coses més senzilles de cada dia fins les més extraordinàries. Si hi ha hagut un inici on el baptisme ha estat el moment important, és lògic que tot el que vengui a continuació sigui coherent. El creixement és necessari per adquirir la personalitat desitjada i la maduresa. Donem tons de normalitat al creixement cristià i facem de la família l’espai on això és dona i és la millor expressió de l’amor dels pares envers els seus fills.

 

Pau desitjava als cristians de Colosses «tenir els mateixos sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats, sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència, de perdó...». Més encara, «com a coronament de tot això, estimeu-vos, que l’amor tot ho lliga i perfecciona. Sigueu agraïts». Però, sobretot «que la Paraula de Crist tengui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruir-vos i amonesteu-vos els uns als altres..., i tot allò que faceu, sigui de paraula, sigui d’obra, feis-ho en nom de Jesús» (3,12ss). És Paraula de Déu, viva i eficaç, font de veritat i de vida.