Tornar al llistat

Cultura ecològica, espiritualitat i justícia social

Tant la reunió a Roma dels G-20 com la cimera de Glasgow han protagonitzat actituds i poques concrecions sobre l’augment de la temperatura mitjana en vistes a un futur problemàtic i la repercussió alarmant que va tenint el canvi climàtic sobre el marc natural i sobre les mateixes persones. L’Església, en la persona del papa Francesc, ha dit que «la cultura ecològica no es pot reduir a una sèrie de respostes urgents i parcials als problemes que van apareixent entorn de la degradació de l’ambient, l’esgotament de les reserves naturals i la contaminació» (Laudato si’ 111). Tot això, no sols pensant en el moment present, sinó en el legat que estam deixant a les futures generacions. 

En aquest mateix document de l’encíclica Laudato si hi ha la proposta d’un canvi estratègic que l’hem de dur a terme entre tots. Contempla la cultura ecològica amb el desig que «hauria de ser una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avanç del paradigma tecnocràtic» (ibíd.). En la crisi ecològica hi ha una arrel humana, però al mateix temps hi ha unes conseqüències de desequilibri que estan arribant quasi al límit. Una natura que es veu afeblida i emmalaltida per comportaments irresponsables per la força destructiva que tenen. Per això, tot i la resistència dels governs, tothom veu que s’ha d’actuar amb urgència per a prevenir mals més grans. 

Quan la litúrgia posa a la nostra consideració textos bíblics que vaticinen «un temps de desgràcies com no se n’havien vist des que existeixen les nacions fins aquell moment», a la vegada diuen que «en aquell moment serà salvat el teu poble» (cf. Dn 12,1-3). Per damunt dels pronòstics catastrofistes, hi ha una paraula d’esperança que roman constant i inalterable, fins i tot Jesús diu que «el cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran» (Mc 13,32). La nostra existència humana està estretament lligada a la natura, per això el nostre comportament ha de ser exquisit per la repercussió social que té sobre el conjunt. No cal només lluitar per evitar les desgràcies naturals, sinó prevenir i evitar la seva acció destructiva sobre les persones i els pobles. Vet aquí la responsabilitat compartida per tots. Per això, hem de parlar d’una ecologia integral que connecta amb l’essència del que és humà. 

Tenim l’exemple i la lliçó de Francesc d’Assís, de qui el papa Francesc diu que «era un místic i un pelegrí que vivia amb simplicitat i en una meravellosa harmonia amb Déu, amb els altres, amb la natura i amb ell mateix. En ell s’adverteix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el comportament amb la societat i la pau interior» (Laudato si’ 10). Tractem de viure-ho en unitat.