Aquelles quatre primeres monges agustines fundades pel canonge artanenc Sebastià Gili Vives (1811-1894) per l’any 1859 a la Inclusa de Ciutat, amb el temps eixamplarien horitzons més enllà de les fronteres illenques. L’any 1973 fou la data escollida per fer-se presents al Perú, concretament a la serra andina, a petició expressa dels preveres de Mallorca Missionera Jaume Pons, de Binissalem, Bartomeu Tauler, de Felanitx, i Pere Fons, de Manacor, que hi portaven un quinquenni escampant la llavor de l’Evangeli.

Aquestes foren les sembradores de la flaire agustiniana que obriren camp a la diòcesi de Cajamarca, als poblats de Cascas i Contumazá: Sor Maria de Crist Rei Solivellas, de Caimari, Sor Purificació Millán, Sor Esperança Roig i Sor Francisca Planells, d’Eivissa. La població d’aquell centenar de “caseríos” les rebé amb aires festius, encunyant des del començament una entrega als sectors més necessitats, a les famílies malmenades, organitzant Tallers de Costura a San Benito, Guzmango, Pampas de Chepate, Sayapullo, El Cruce, La Travesía…, aixecant Centres de Salut a El Chorrillo, Silacot, El Platanar, Punguchique, Las Tayas, Magdalena…

L’evangelització explícita mitjançant missions als districtes més allunyats com Catán, Totorillas, cursets de catequistes, trobades d’agents de pastoral, formació de “rezanderos”, sobretot a les zones més allunyades de la província; l’assistència als cursos de teologia d’alliberament durant l’estiu a la capital, l’oferta del Casal de Cascas, per a tandes d’exercicis de preveres amb el bisbe diocesà, així com les trobades de religioses de diferents congregacions, foren reconegudes durant un temps.

Conjuntament amb els preveres mallorquins, les monges agustines s’engrescaren amb la formació de professorat, eminentment rural i de pocs recursos pedagògics, seguint les pautes de l’Oficina Diocesana d’Educació Catòlica (ODEC), cursos de camperols, visites periòdiques a les petites escoles on mai per mai s’hi perdia la visita d’un inspector, allà a peu, muntades a cavall, alforja a l’esquena, arribava la monja acompanyada d’un catequista o prevere.

Passaren els anys, i es despertaren jovenetes inquietes -sobretot al cap damunt de la Serra- que volien provar aquell estil de vida, fins aleshores desconegut, com era la consagració a la proclamació de l’Evangeli des de la família agustiniana. A partir d’aquí es podia entendre la fundació d’una casa de formació a una barriada o poble jove de la ciutat de Trujillo, l’any 1985, al costat de la parròquia Santa Rosa de Lima.

Al llarg d’aquests cinquanta anys de presència, d’una bona teringa de religioses que han treballat en aquelles terres sud-americanes, com no podia ser d’altra manera, han florit vocacions emprenedores, que han donat un bon servei a la Congregació: Clara, Amada, Katia, Gadali, Yanneth, Sílvia, Yesenia, Rosita, Lili, Neyda, Marleni, Mónica, Perpetua, Carmen, Irene, Marilini…, són una mostra de la fecunditat d’aquell poble de Déu oient de la Paraula i admirador del testimoni d’unes germanes en un principi estrangeres però que saberen guanyar-se l’estima.

I fou precisament aquest planter de vocacions el que feu obrir nous escenaris de presència de comunitats d’Agustines de l’Empar al país. El districte de Magdalena (1988) a un indret d’obligat pas per anar a la capital departamental, Cajamarca, portant elles mateixes la parròquia; a la mateixa Lima, a Sant Joan Maria Vianney l’any 1989, a altres indrets de la ciutat de Trujillo, aixecant-hi escoletes infantils, centre d’espiritualitat, centre mèdic…

Es pot pensar i creure que la seva experiència a terres peruanes, l’estil de treball pastoral i social en aquelles comunitats, ha donat l’embranzida perquè a les darreres dècades aquesta Congregació hagi posat peu a altres països, com Hondures, Panamà…

Avui, girant la ullada cap enrere, tot contemplant aquest mig segle de rodatge, les religioses Agustines de l’Empar tenen un futur esponerós i ufanós al continent americà. Ad multos annos!

Joan Pons i Payeras, pvre.