Molt estimats germans i germanes en Crist Ressuscitat,

He escrit en el Full dominical del diumenge de Pasqua un títol manllevat d’una frase del papa Francesc que posa en evidència un fet que no podem desestimar i que hem d’assumir com a homes i dones de fe que viuen en el món d’avui, en una situació encara pandèmica i condicionats per un esdeveniment bèl·lic que, vulguem o no, ens afecta per les conseqüències nefastes que provoca a nivell global. La frase farcida de confiança i esperança diu que «en un camp arrasat hi torna a aparèixer la vida». Què hem de pensar d’aquesta proclamació que l’Església estén arreu del món donant a conèixer la bona noticia de Pasqua i ho fa en un moment de dolor, de malaltia, de guerra, de violència i de mort? Com ens arriba al cor aquest anunci i quin ressò hi té? Com ho vivim a nivell personal i solidàriament?

Certament, la d’enguany és una Pasqua amb connotacions pròpies, mescla d’anunci joiós per viure la Resurrecció del Senyor i de feblesa per l’encara no desapareguda malaltia de la Covid i la dolorosa realitat d’una guerra del tot injusta i que cada dia provoca nombroses víctimes innocents. Se’ns fa difícil restar indiferent quan tots els mitjans d’informació i xarxes socials ens en parlen a diari i ens col·loquen davant d’uns fets inexplicables que a través dels telenotícies ens posen al davant les esgarrifoses imatges de víctimes innocents abandonades enmig dels carrers o penjant d’edificis destruïts, fins i tot les seves pròpies cases. Els drets humans, sempre una assignatura pendent!

Tanmateix, essent les coses així, la nostra fe en Crist ressuscitat ens obliga a viure-ho amb els ulls de la fe, amb actitud d’esperança i amb l’ardor de l’amor de caritat. Són els efectes de la resurrecció en viu, que avui hem de viure amb convicció creient. «La resurrecció —ens ho diu el papa Francesc— no és una cosa del passat; comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, a tot

arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció» (EG 276). Ho vivim en la litúrgia, ho proclamam en la professió de fe i en l’Eucaristia, on s’hi fa realment present Crist ressuscitat, ho celebram en els sagraments, ho vivim en la pregària, amb les confraries sortim al carrer en processó a manifestar-ho, ho feim vida en tota persona a qui acollim i ajudam, hi és present en qualsevol acció humanitària quan ens decidim a fer-ho personalment o amb altres. Per anar a la font, participau activament en les celebracions litúrgiques.

Els dies de Setmana santa i el temps de Pasqua són una magnífica ocasió per a posar en actiu i en rodatge participatiu tot el nostre ser cristià. Us convid a viure-ho intensament. No diguem que som cristians si no ens hi apuntam a fer-ho, no ens camuflem en una fe que diu que no és practicant, ja que d’aquesta manera irresponsable posaríem en evidència la nostra incoherència i la infidelitat a una promesa baptismal feta un dia i renovada constantment. Quan apareix el cansament i la indiferència s’enverina el pensament i l’acció, llavors li falta resurrecció i desapareix l’entusiasme per l’Evangeli i s’oblida la seva frescor, l’única que pot omplir la vida de sentit, el millor missatge de què disposam i que està al nostre abast difondre. És fort que algú ens digui que tenim el millor missatge i que no el sabem vendre. Per això i per animar-nos, no puc deixar de dir amb el papa Francesc que «cada dia en el món reneix la bellesa, que ressuscita transformada a través de les tempestes de la historia. Els valors tendeixen sempre a reaparèixer de noves maneres, i de fet l’ésser humà ha renascut moltes vegades del que semblava irreversible. Aquesta és la força de la resurrecció i cada evangelitzador és un instrument d’aquest dinamisme» (EG 276). Com hem de ser signes de resurrecció? Pensem-hi!

Ja ho vaig dir molt a l’inici i durant la pandèmia, tenim necessitat d’anar a l’essencial. Avui l’exigència és la d’una fe madura, equilibrada, en constant connexió amb Jesús i l’Evangeli, amb l’esforç d’assumir els seus valors positius que animen a una acció cristiana de conversió personal i de transformació de les estructures que organitzen i vertebren la vida familiar, social, eclesial, econòmica, política i de preservació del medi natural. No desvirtuem la Paraula de Déu amb amenaces de condemna, dient allò que no diu, desanimant les persones i infravalorant els seus esforços. Anar a l’essencial és anar al fons de la veritat evangèlica, a allò que Jesús més accentua i defineix. Us propòs estudiar a fons la Paraula de Déu, interpretar-la en grup de pregària i lectura creient i, així, actuar en conseqüència. Durant el temps de la pandèmia i ara també en temps de guerra, és bo i lloable —a més d’eficaç— acudir a la pregària, a l’Evangeli, als textos claus dels profetes, als salms, a la celebració de l’Eucaristia i del Perdó, a viure la fe en comunitat i en família, encara que sigui de forma molt senzilla, i amb aquella sensibilitat social que ens porta a esforçar-nos per ajudar els més necessitats de prop i de lluny amb la paraula coratjosa, amb la tendresa de tracte, amb proximitat humana i acció compartida.

En tot això, pens en els joves i en tantes persones adultes que poden i han de ser el seu referent. Com arribam a ells? Com els acompanyam? Com els comprenem i els ajudam a créixer i feim camí amb ells? Necessitam una nova generació de catequistes, de joves animadors dels seus amics i d’educadors conseqüents amb la seva fe i amb els idearis cristians dels llocs on treballen, professors i mestres, pares i mares de família que es plantegin seriosament com han de transmetre la fe amb una paraula valenta i amb el testimoni de la seva vida. Si això t’afecta i t’hi veus amb cor, i si pots dedicar-hi temps, és el millor regal que pots fer a algú que necessita conèixer i descobrir Jesús i participar en l’Església com a espai de fraternitat. Decidir-se a fer aquest camí de contagiar la pròpia fe és comunicar la força de la resurrecció, és fer present Crist ressuscitat, com va succeir als inicis del cristianisme quan els seguidors de Jesús es van escampar arreu del món, sabent fins i tot que serien malvists, decantats i perseguits. Com ho feim avui? Com ho hem de fer per a ser feels a l’encàrrec que Jesús ens ha fet de comunicar l’Evangeli?

Els apòstols, amb l’experiència sorprenent de la seva trobada amb el Ressuscitat i havent rebut l’Esperit Sant, s’obren a l’aventura d’estendre la persona i el missatge de Jesús i no callen ni tenen por davant cap persona o autoritat que els ho prohibeix. Avui tenim la possibilitat de fer el mateix, si ens deixam guiar per l’Esperit, si treballam els valors de la comunió i la participació i si estam convençuts que som missió enmig del poble. Estam cridats a fer el mateix! El papa Francesc ens anima a tenir-ho clar quan diu que «ningú no pot exigir-nos que releguem la religió a la intimitat secreta de les persones, sense cap influència en la vida social i nacional, sense preocupar-nos per la salut de les institucions de la societat civil, sense opinar sobre els esdeveniments que afecten els ciutadans. Qui pretendria tancar en un temple i emmudir el missatge de Francesc d’Assís i de Teresa de Calcuta? Ells no podrien acceptar-ho. Una autèntica fe —que mai no és còmoda i individualista— sempre implica un profund desig de canviar el món, de transmetre valors, de deixar quelcom millor darrere el nostre pas per la terra. Estimem aquest magnífic planeta on Déu ens ha posat, i estimem la humanitat que l’habita, amb tots els seus drames i cansaments, amb els seus anhels i esperances, amb els seus valors i fragilitats. La terra és la nostra casa comuna i tots som germans» (EG 183).

En el decurs de la cinquantena pasqual, estarem concloent la fase diocesana del Sínode i continuarà la visita pastoral als arxiprestats i parròquies corresponents. Aquests esdeveniments són de reflexió, celebració i renovació de la vida pastoral en tots els seus nivells, on prenim més consciència de ser comunitat de fe oberta a la societat, on des de la proximitat a Crist i entre nosaltres hem de portar l’Evangeli amb el testimoni cristià del nostre ser i actuar.

Finalment i com a esdeveniment singular dins la setmana santa i propi de la nostra vida diocesana, us convid a tots –preveres, diaques, vida consagrada i laïcat– a la Missa Crismal, celebració que té lloc el dimecres sant, dia 13 d’abril, a les 6 del capvespre a la Catedral. És una celebració —única a la diòcesi en aquesta hora— perquè hi puguem assistir tots. Hi beneïm els Olis Sants, expressió de la unció que ens uneix a Crist, l’Ungit, consagrats en Ell. La importància pastoral que la Missa Crismal té en la vida diocesana li ve de la continuïtat que la missió de Jesús troba en la responsabilitat dels batiats i dels qui han rebut ministeris especials a l’interior de l’Església. En la Missa Crismal queda particularment subratllat el lligam que amb la missió rebuda dels Apòstols el bisbe testimonia, en comunió amb el Presbiteri i tot el Poble de Déu.

Amb el desig d’una Setmana Santa i temps pasqual viscuts en la fe, l’esperança i l’amor solidari, units de cor i pregària de forma afectiva i efectiva als crucificats d’avui units a la creu de Jesús, i amb la convicció que la Resurrecció del Senyor dona força i ànim per vèncer la malaltia, la violència i fins i tot la mort, i així ens obri a les dimensions de Déu, que és tot Amor, rebeu el meu afecte i benedicció,

+ Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca

Agenda – Pròxims esdeveniments

25 jul.
28 jul.
29 jul.
Radio Maria. Santo Rosario
Monasterio de la Visitación. Salesas + Mapa de Google
03 ag.
Conferencia LA MIRADA SISTÉMICA, por Clara Ventura.
Xiringuito solidario Tabgha (PORTALS NOUS)
06 set.
XVII Peregrinación al Santuario de Lourdes
Santuario de Lourdes (Francia)

Campanyes