Gabriel Amengual

A Déu sempre l’hem caracteritzat, amb tota raó, per la seva grandesa. Sovint els salms canten les meravelles i la magnificència de Déu. Ell és el creador de tot. Ell és qui d’alguna manera regeix els destins de la humanitat i de l’univers. El gran monjo sant Anselm, en un escrit entre místic i filosòfic, en to orant i meditatiu, feu de Déu una afirmació que encara avui és una referència en la filosofia quan parla de Déu. Digué que Déu és allò més gran del qual no és possible pensar res. Déu és més gran que el màxim que puguem pensar o imaginar.

A partir de la Bíblia i sobretot a partir del Crist, que és la revelació de Déu, un s’ha de preguntar en què consisteix la grandesa de Déu, on es troba la seva major manifestació.

La grandesa de Déu no és la d’un superheroi o un superpoder, que eclipsi i domini tots els altres poders. Precisament Ell no ha entrat mai en rivalitat amb cap poder. No ha jugat el joc del poder. Es mou a un altre nivell, a un altre camp. Al contrari, la major manifestació de la grandesa de Déu ha estat l’esdeveniment de fer-se petit, pobre, infant, l’últim, l’esclau i condemnat a mort en el més cruel i ignominiós dels suplicis: la crucifixió.

Nadal ens mostra que la grandesa de Déu està que s’ha fet el més petit que puguem pensar o imaginar: fill d’uns migrants que no té on néixer, perquè no hi ha lloc per a ells a l’hostal. Per aquí podem començar a albirar el misteri de Nadal. I si continuam preguntant-nos i per què tot això? Com és possible un tal esdeveniment? La resposta no pot ser altra: Només l’amor fa coses així, només l’amor explica aquesta bogeria. La grandesa d’aquest empetitiment rau que manifesta la grandesa d’un amor incommensurable i que alhora es fa humà, tendre i entregat, pobre amb els pobres.

Aquell que l’univers no pot encabir, aquell que l’home no pot comprendre, ha mostrat la seva grandesa posant-se al nostre abast, per tal de comunicar-nos l’amor de Déu de forma humana, que és la que nosaltres podem sentir i comprendre.