Tornar al llistat

Signes visibles d’un amor invisible

Conèixer amb el cor i veure amb uns altres ulls. Sovint és el que més ens costa, ja que estam massa acostumats a visions ideologitzades i immediatistes. La dignitat de la persona humana demana més, infinitament més. No és bo quedar-se anquilosat en un estadi inferior en el qual no es percep el que la persona és en la seva veritat. Des de la fe, l’amor humà és referència necessària per a captar l’amor diví. Ho diu sant Joan: «Si algú afirmava: “Jo estim Déu”, però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4,20). Veure amb uns altres ulls, amb els ulls de la fe, ens predisposa a veure en cada germà una presència invisible, però real, Déu mateix. 

De la mateixa manera, Jesús es fa visible, palpable, proper, en cada germà o germana que viu una situació de precarietat: «tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25,40). Els nostres ulls i el nostre cor poden intuir, per un do de Déu i de forma visible, aquesta presència invisible. El «signe» en el matrimoni cristià ens porta a contemplar aquesta realitat de Déu present en la parella humana. Més encara, en paraules del papa Francesc, «la fecunditat de la parella humana és “imatge” viva i eficaç, signe visible de l’acte creador» (AL 10). 

Per això, «la parella que estima i genera la vida és la veritable “escultura” vivent [...] capaç de manifestar el Déu creador i salvador» (AL 11). D’aquí, l’afirmació inicial que conté també el sentit i la dignitat de la família humana. Per això, podem entendre que «la capacitat de generar de la parella humana és el camí pel qual es desenvolupa la història de la salvació. Sota aquesta llum, la relació fecunda de la parella esdevé una imatge per a descobrir i descriure el misteri de Déu» (íbid.). Necessitam uns altres ulls, els ulls de la fe, i llegir amb el cor, per a descobrir aquesta connexió entre la visió de Déu i la de l’home i com es donen a conèixer i se sostenen mútuament. 

Aleshores, quan això és traslladat a la relació amb la comunitat dels creients, que és l’Església, apareix la família com a petita Església, com Església domèstica. Fixem-nos en aquestes paraules pronunciades per sant Joan Pau II en l’homilia de la cloenda del Sínode de la Família: «La família és manifestació i realització de l’Església, imatge viva i representació històrica del misteri de l’Església, símbol, testimoni i manifestació de la maternitat de l’Església». I afegeix, a més, que «no és sols una manifestació de l’Església, sinó una manifestació privilegiada, necessària i imprescindible». Però sobretot això: «Estem plenament convençuts que per mitjà de la família l’Església viu i realitza la missió que li ha estat confiada». L’any dedicat a la Família Amoris laetitia ens ha d’ajudar a aprofundir el valor de la família i del matrimoni en els termes que expressen la seva dignitat i la seva missió de transformació social des de l’amor.